Mi Comandante i el Puto Pinche Guey Hijo de la Chingada

Si la meva informació era bona, el Japonès es trobava al pati, espaterrat, a la seva bola. Però, ai les, ja no et pots ni en refiar d’una elefanteta rosa. En quin món vivim? On anirem a parar? En fi. Al traspassar el llindar de la porta de l’escola em vaig quedar petrificat. El que veia em va noquejar. Imagineu-vos l’escena. El Japonès estava palplantat al bell mig de la recepció de l’escola, megàfon en mà, cridant com un energumen:

• No podem deixar-nos prendre el pèl! Estan trepitjant els nostres drets! Ens estan esclafant com a insectes! No ho podem permetre! Som-hi tots! A les armes!

I el pitjor de tot no es el que deia, sinó a qui li deia, bé, a qui ell es creia que li deia, perquè, evidentment, allà no hi havia ningú:

• Vinga germans! El director es troba a la sisena planta. Anem a clavar-li una allisada! ¡Viva la Revolución!
• Clavar-li una allisada? Viva la Revolución? Collons amb el Relaxador.
• ¡Tú! Soldado Gutiérrez. Tens a punt el Bazooka?
• Bazooka? Joder! El Bazooka diu … Si, mi General, si, un Bazooka de la llet.
• Molt bé Soldado Gutiérrez. ¡Cabo Antúnez! ¡Rompan filas! Comença l’operació “A Mi Me Daban Dos … Ostias! Como Panes!”
• La Mare del Tanu! El pobre ha perdut la xaveta. Tan jove… Si es que no som res.
• A l’atac!

L’escena era digna de veure. El Japonès, àlies, Mi Comandante, mig ajupit, cridant consignes contra el director de l’escola i escodrinyant els esglaons, no fos cas que un cabronàs ens hagués parat un parany. Jo, per la meva banda, li cobria les esquenes amb el meu Bazooka imaginari.

Al arribar al segon pis es va aturar i va dir:

• ¡Sargento Domínguez! Este es el cubículo de las alimañas. Sólo hay una manera de acabar con ellas. ¡Quémelas! ¡Que no quede ni rastro!
• ¡A la orden Mi Comandante!
• Com que a la orden … Hòstia! El Sargento Domínguez! El veig! Ah, l’Oremus a prendre pel sac.
• ¡Soldado Gutiérrez! ¡Cúbrame!
• ¡A la Orden Sargento Domínguez!

I el Sargento Domíguez, llançaflames en mà, es va posar a cremar a les bestioles, que, evidentment, eren els alumnes d’ESO. Mentre el Sargento es distreia amb lo seu, Mi Comandante i jo vam prosegiur amb l’operació Ostias Como Panes i vam arribar al quart pis:

• Mi Comandante! Em podria explicar per què volem assassinar al Sr. Director?
• ¡Mal nacido! ¡Desgraciado! Com que perquè?

Quan Mi Comandante va acabar de donar-me Ostias Como Panes em va recordar perquè havien d’acabar amb el Puto Pinche Guey Hijo de la Chingada:

• Cada dia ens aixequem a les 7 del matí, uns quants desgraciats a les 6, per assistir a aquesta escola. Ens expliquen coses que no serveixen de res, ens coarten la nostra vitalitat, la nostra iniciativa, la nostra imaginació. El seu únic objectiu es convertir-nos en autòmats sense cervell que no es qüestionin res del món que els envolta. I el pitjor de tot es que els nostres pares paguen per això! Però el que es imperdonable es que l’infecte a qui tu anomenes Sr. Director li sua la cigala per davant i per darrera el que ens passi. El que el preocupa es si les places estan totes cobertes i seguir rebent la pasta de la Generalitat. Escola Concertada? Uns Collons! Com pot ser concertada si paguem un fortuna per assistir-hi? Ens estafen! Has d’estudiar, et diuen. Estudiar? Per que? I si estudio, qui decideix el que haig de saber? Per què hem de llegir el putu Lazarillo de Tormes? Per què ens hem d’aprendre la taula periòdica? Ja m’ho imagino: Miri que vinc a veure si puc treballar a la seva empresa. Títol? Si miri, l’ESO i el Batxillerat. Li he comentant que conec la taula periòdica? I si li dic que m’he llegit el Lazarillo de Tormes… Va home va, per favor. I sense tenir en compte que res d’aquests “coneixements” són útils davant dels veritables problemes que un pot patir al llarg de la vida. No creus? Que me’n dius, eh?.
• On està el Puto Pinche Guey Hijo de la Chingada? Mostra’t mal parit! No t’amaguis! Matar! Matar ! Cabronàs! Desgraciat!

Al arribar al sisè pis Mi Comandante i un servidor estàvem preparats per enfrontar-nos al nostre temible enemic. Quan ens encaminàvem cap al despatx del Sr. Director vam notar com un corrent d’aire fred ens recorria de d’alt a baix i ens vam marejar. Vaig alçar el cap i vaig veure com el Gran Barrufet estava obrint les finestres. Se’ns va acostar i ens va dir:

• No se que pasa avui, però l’ambient està com recarregat, no us ho sembla? Només faig que obrir finestres tot el dia. No paro!

Mi Comandante i jo ens vam mirar. No van fer falta paraules. Els dos sabíem que la mort ens esperava. Havíem subestimat al Puto Pinche Guey Hijo de la Chingada i ho pagaríem amb la vida:

• Mi Comandante! Ha sigut un plaer estar sota les seves ordres. Gràcies per oferir-me un demà! Gràcies per lluitar per la nostra llibertat!
• No, Gracias a ti Soldado Gutiérrez. Només aquell home que es lliure d’esperit pot lluitar per allò que creu. Només ell pot crear un demà millor. ¡A la de tres Soldado!
• Viva La Revolución!
• Viva La Revolución!

I mentre perdia el món de vista, em va sembla veure, en la llunyania, a una elefanteta de color rosa que feia feliç la maleta i se n’anava cantant cap a la selva.

Amélie i la Mort de Peta Wilson

Un cop l’Emporrat i l’Elefanteta Nellie es van fer amics per fi vaig esbrinar el que li havia passat al Japonès. Bé, més aviat ho vaig intuir. Entendre el que deia l’Emporrat mentre s’agafava la trompa i cantava era difícil, però afortunadament l’Elefanteta Nellie em va fer d’interpret:

• Escolta’m, em podries explicar que li ha passat al Japonès?

• Flasbrigth, Flashbrigth, luces de colores para soñar.

• Com dius?

• L’hauràs de disculpar. A vegades no hi rega massa.

• Ell no hi regarà, però jo estic parlant amb l’Elefanteta Nellie.

• Podries no dirigir-te a mi amb aquest nom si us plau? No el suporto.

• I tant dona. Com vols que t’anomeni?

• Amélie.

• Bonic nom.

• Es el nom de la protagonista d’una pel·lícula que vaig veure l’altre dia, Està bé. Distreta. A més la música està molt bé.

• Qui la fa?

• Són actors francesos, no crec que els coneguis. Audrey Tautou i Mathieu Kassovitz.

• Ah….. Interessant.

• Si la vols veure te la recomano, això si, per l’amor dels germans lumiere, en versió original.

• Vols dir subtitulada?

• Si. No entenc la mania de la gent de veure les coses doblades. Els estan enganyant!

• Tens tota la raò!

• No m’ho diguis! A tú també …

• Si Amélie. A mi també.

• I es pot saber …

• La Femme Nikita. Un dia mentre em documentava sobre la sèrie, es a dir, buscava fotos de la Peta Wilson, vaig trobar una pàgina web on es podien veure entrevistes amb els protagonistes. Desprès de descomprimir el zip i obrir el real àudio vaig veure el vídeo i em vaig esfarair. La veu suau i dolça de la versió doblada no tenia res a veure amb la veu original, dura i cazallera, de l’actriu. El meu ideal sobre ella acabava de ser destruït. El doblatge l’havia matat.

• Assassins! Assassins!

• A partir d’aquell moment, quan veig una sèrie doblada per la tele penso: Pobrissons! Els estan enganyant. Viuen en un engany constant.

• Sort de la Versió Original Subtitulada.

• I on la fan aquesta pel·lícula que m’has dit?

• Enlloc.

• Com que enlloc?

• Es que encara no l’han estrenat.

• Com que no l’han estrenat?

• L’estrenaran d’aquí a 6 mesos.

• Com que l’estrenaran?

• Si. A França a l’Abril i a Espanya al Setembre.

• Si l’han d’estrenar com pot ser que ja l’hagis vist.

• L’he baixat del eDonkey.

• Com que te l’has baixat del eDonkey?

• Si, es que el meu eDonkey es una mica especial. Està connectat a un servidor del futur i tal.

• Em sembla que el Relaxador m’està afectant més del compte

• No et pensis. Només estàs mantenint una conversa sobre el doblatge amb una elefanteta de color rosa que es diu Nellie , però vol que li diguin Amélie, que es baixa pel·lícules que encara no s’han estrenat pel eDonkey, el qual es connecta a un servidor del futur. Hi ha coses pitjors. Mira’l a ell.

• Que fácil es dibujar un cohete y ver lo volar! Flashbright, Flashbright …

• Ja tens raò ja. Encara no he perdut la xaveta.

• BOOOOOOOOOOMMMMMMMMMBBBBBBBBBAAAAAAAAA!!!

• No!

• No!

• Sensual, un movimiento muy sexy, sexy. Suavecito para abajo, para abajo…

I tan para abajo. Primer fent l’elefant amb la trompa fora i després de King Africa. Collonut. Que serà el proper, Paseando miss Daisy? En fi, mentre ballava la Bomba amb l’Amelie, abans coneguda com a Elefanteta Nellie, i amb l’Emporrat vaig poder, per fi, esbrinar que redimonis li havia passat a el Japonès. La que m’esperava.

L’Emporrat i l’Elefanteta Nellie

Un dia, cap a mitjans d’Octubre, no vaig assistir a les dues primeres hores de classe. La mandra es va apoderar de mi i contra ella no si pot fer res. Quan m’encaminava cap a la porta de l’escola una fumarada gris molt densa s’acostava parsimoniosament cap a mi. Era l’Emporrat. Es veu que se li havien acabat els seus remeis casolans i anava a buscar-ne més. Eren les 11 del matí i em va estranyar que ja se li haguessin acabat les provisions així que li vaig preguntar el per que. Resulta que l’home s’estava preparant el Relaxador, un llegendari remei casolà capaç de transportar-te al paradís (es a dir, un porro més gran que un submarí nuclear) i que quan se l’anava a fumar:

• Com t’estava dient … jejeje jajaja jooo … m’anava a encendre el Relaxador quan el noi de davant m’ha demanat que li deixes probar ajaja jojo.

• Ai mare!

• Doncs això, que he encès el Relaxador i …. Hòstia! Un elefant volador!

• Un elefant volador?

• Si! jojojojo Com mola!

• L’has encès i..

• I … No! No marxis elefant volador!

• Vols deixar estar el putu elefant dels collons!

• No! Si se’n va l’elefant no t’explico res més! Aiaia oioioo uuuuuu fiu iuiui …

• Cago en tot! No si ja deia jo que aixecar-se era una mala idea. A veure, de quin color es l’elefant?

• Color? Els elefants tenen color? jojojo Espera que li preguntooo.. sooo…

• Espera que li pregunto? Joder, com esta el pati.

• Em diu que rosa.

• Rosa? Espera un moment … Es l’Elefanteta Nellie!

• Quiss.. jojojo no! Elefant! No marxis!

• A veure … l’Elefanteta Nellie volia anar a la selva i … Merda, si no canto la cançó no ho recordo. Nelly feliç la maleta fa, i se’n va cap a la selva, i amb la trompa va cantant, tram tram tram. El cap de la colla crida, de lluny de molt lluny, i una nit freda es trobarà de camí a Mandelei, i Nellie …. Ja està! Eureka!

• Rebecca?

• No, Eureka! Ja se com evitar que l’Elefanteta Nellie marxi. Em de fer-li creue que està a casa seva. Hem d’imitar al cap de la colla.

• Aaahhh!!! jojojojo ja ho pillo! Hem d’imitar a un elefant! Ja veuràs …

• Però que fas desgraciat?

• Truuu!!! Prruuuuu!!! Truuuu!!!! Prruuu!!!

• Això no es real, no es real.

• Ràpid, crida-la tu també!

• Això no està passant, això no està passant!

Imagineu-vos l’escena: un parell de nois envoltats d’un núvol de fum gris gegant, cigala en mà, fent veure que son elefants, agitant la seva trompa i cridant: Nellie estem aquí! No marxis! Estem aquí!. Apoteòsic. No hi ha paraules.

L’Origen del Japonès

Dies després de la mort de Sor Asunción encara em feia creus del que m’havia explicat el Japonès. Era impossible que el que em deia fos cert, però … i si em deia la veritat? Si aquest era el cas, l’home duia un gran pes al damunt, d’aquell que t’acompanya tota la vida i es difícil desfer-se’n.

Donar-li voltes a l’assumpte em va remoure l’estómac així que vaig anar al lavabo. I assegut a la tassa, mentre el Túnel del Cadi es construïa lentament, em va venir al cap el primer dia que vaig conèixer al Japonès.

Fou el primer dia de classe de 1r de Batxillerat. El tutor d’aquell any, el Gran Barrufet, ens va fer seure per ordre alfabètic. Aquest era el procediment habitual. Un procediment que va desbaratar tots els meus plans per seure al costat de la tia bona de la classe. Bé, de fet eren dues ties bones, però en aquells moments encara no havia vist a la Noia del Mocador.

Mentre maleïa al Gran Barrufet per haver frustrat el meu intent per seure al costat de la tia bona de la classe vaig fixar-me en el meu nou company de pupitre. A primera vista se’l veia un bon home. Emetia bones vibracions, però li notava un no se que que em desconcertava. Vam estar parlant una estoneta de tot i res i la primera impressió va ser bona.

La nostra posició pupitrera era de les millors: al fons de la classe, a l’ última fila. Bé, no era l’ última estrictament parlant. Darrera nostre hi havia l’Emporrat i l’Atontada. Eren dos alumnes nous d’aquell any. Molt simpàtics, sobretot l’Emporrat. Sempre reia l’home. A més era molt generós. No passava dia en que no ens oferís al Japonès i a mi un dels seus remeis casolans contra l’avorriment i l’apatia. Així es com ell els hi anomenava. Encara que la resta de mortals ho anomenava porros.

Al mes d’haver començat el 1r de Batxillerat vaig veure que el Japonès escrivia uns gargots molts rars i li vaig preguntar que eren. Kanjis, em va dir. Es veu que estava estudiant japonès. Va escriure el meu nom en japonès tot content i acte seguit va continuar memoritzant kanjis. Havia nascut el Japonès.

Doraemon, Sor Asunción i el meu Bastó

L’endemà de l’aniquilació del Putu Arbre dels Collons vaig fer campana. No era massa assenyat presentar-se per l’escola. I si em relacionaven amb la mort de l’arbre? I si esbrinaven el meu vincle amb el Japonès? No ho podia permetre. Qualsevol precaució era poca. Així que vaig disfressar-me de Pikachu i vaig anar al FNAC a passar l’estona

Mentre caminava direcció Plaça Catalunya un objecte va passar per davant meu a gran velocitat. Sorprès, vaig aturar-me i, acte seguit, una pluja d’objectes va caure damunt meu. Aquesta vegada els vaig identificar: shurikens. Hòstia! Algú m’estava atacant amb shurikens! Els esquivava com bonament podia, però la disfressa de Pikachu entorpia els meus moviments. Si volia sobreviure a l’atac primer havia de localitzar al meu enemic.

Vaig escrutar la gent del meu voltant i vaig identificar-lo l’instant. Podria dir que les meves capacitats deductives, així com les meves grans dots d’observació, em van permetre acomplir aquesta tasca. Però això seria mentir. Si l’única persona que hi ha al teu voltant es un tio disfressat de Doraemon que va cridant Déu et salvarà i veus que a la mà hi duu una bossa plena de shurikens, la cosa no ofereix massa dubtes.

En Doraemon s’aproximava ràpidament. Havia de contraatacar com fos. El fet de no haver esmorzat m’impedia utilitzar el Pika-Pika Pikachu ja que aquest atac consumia molta energia i jo amb prou feines en tenia. Vaig considerar la Sillita Eléctrica, l’Un Dos Tres Pica Paret i fins i tot l’atac de los Hermanos Sacamanteca, però la disfressa dels collons em limitava en excés els moviments. Quan ja ho donava tot per perdut i en Doraemon es disposava a donar-me el cop de gràcia, vaig sentir que algú cridava darrera meu:

• Per Nostre Senyor tot Poderós! Per la Gràcia de l’Unigènit! Eleva’t!

La cara d’en Doraemon es va tornar de color morat. Va treure una metralleta i va començar a disparar a la monja. Evitant les bales com bonament podia, vaig intentar fugir, però aleshores la monja es va treure un rosari de la màniga i va dir:

• A sota de Sant Bernat i trobareu el Forat!

El terra va començar a trontollar, la vorera a esmicolar-se, un gran forat va obrir-se sota els meus peus i la foscor em va engolir.

Mentre queia pel forat en Doraemon se’m va acostar, em va posar un Casquet Volador i em va dir:

• Necessito la teva ajuda.

• I uns collons! Per que haig d’ajudar a un tio disfressat de Doraemon que m’ataca amb shurikens?

• Es cert. Perdona’m. Abans no sabia el que em feia. Estava fora de mi.

• Que t’ha passat?

• Aquest matí Sor Asunción s’ha presentat davant meu i m’ha dit que em volia elevar l’esperit.

• Sor Asunción?

• La monja boja que ens està atacant.

• I per que et vol elevar l’esperit?

• Elevar l’esperit no seria l’expressió més acurada. Diguem que es menja les ànimes.

• Joder!

• I això no es el pitjor. Et renta el cervell i et converteix en un zombie. Per això t’estava atacant. Però al veure que Sor Asunción t’anava a elevar, Pikachu, he recobrat l’oremus i t’he vingut a …

En Doraemon no va poder acabar la frase. Sor Asunción li havia disparat amb un crucifix i tornava a controlar la voluntat del pobre gatet. Una marca en forma de creu li va aparèixer al mig del front i, de nou, va tornar a atacar-me.

Les coses no pintaven massa bé. No em veia capaç de derrotar a en Doraemon. Ell no tenia la culpa de res. Estava sent manipulat per Sor Asunción. Havia de trobar la manera d’acabar amb ella d’un sol cop. La meva única esperança eren els atacs verbals, però aquests havien de ser molt ràpids i precisos. En aquell moment em va venir a la ment el final de la pel·lícula de South Park i ho vaig veure clar. M’ho jugaria tot a l’atac Cartman:

• Escolti bé Sor Asunción! Vagina! Cony! Polla! Penis! Endometri! Espermatozou! Òvul! Cola de l’Epidídim! Trompes de Fal·lopi!

La monja ni es va immutar. Havia de ser més contundent.

• Sor Asunción, no es pot ni arribar a imaginar com m’està posant. Tinc la cigala com la Torre Agbar: gegant i de colors. Quan l’arreplegui la posaré mirant a Cuenca i la muntaré fins que perdi el coneixement.

Aquesta vegada l’atac va ser efectiu. Sor Asunción es va posar vermella com un tomàquet i va dir:

• Calla, dimoni, calla! Déu Meu, Nostre Senyor, dóna’m forces per derrotar al dimoni!

El combat s’aproximava al seu final. La monja va treure una botella d’aigua beneïda i , rollo caçafantasmes, va començar a disparar-me. Si l’aigua em tocava estava perdut. No volia recórrer a la tècnica secreta, però Sor Asunción no em deixava cap altre alternativa:

• Allarga’t Bastó!

La impressió que li va causar a Sor Asunción el meu Bastó fou extraordinària. Va començar a cridar com una boja. Estava tan excitada que no va poder suportar l’emoció i va explotar. L’ona expansiva fou tant potent que ens va enviar a les fonts de Montjuïc.

Mentre el meu Bastó recobrava el seu tamany vaig acostar-me a en Doreamon. Tenia força curiositat per veure qui s’amagava darrera d’aquella disfressa. Així que li vaig treure la màscara i … Collons! Hòstia! No pots ser! Doncs sí. En Doraemon era el Japonès. I jo ja no entenia res de res. 

Putu Arbre dels Collons (Round 1)

Un cop definida l’Assignatura Pebrotera el següent pas era trobar la forma d’aprovar les altres dues assignatures sense estudiar. Com he dit abans, l’únic que m’acollonia de Català era el Putu Arbre dels Collons. Però si volia aprovar l’assignatura m’hi havia d’enfrontar.

En un acte de valentia descomunal vaig plantar-me davant de l’arbre i li vaig dir: No em fas por! Em sents? No em fas por! En un primer moment l’arbre no va reaccionar. El vent movia suaument les fulles i semblava que tot anava bé. Però en un tres i no res es va girar el temps i l’arbre va mostrar la seva vertadera aparença.

No s’assemblava a res del que havia vist. Era un arbre? Una bèstia? Un momento kodak? El cas es que l’arbre va començar a atacar-me. Complements directes, indirectes, circumstancials … No feia res més que llançar-me complements a tort i a dret. Al veure que els esquivava amb relativa facilitat va pujar el nivell dels atacs. Va afegir-hi les frases subordinades. I això em va matar. La primera em va ferir l’espatlla. La segona em va colpejar l’estómac. I la tercera em va tirar a terra. Vaig intentar aixecar-me, però no ho vaig aconseguir. L’última frase era un adversativa i m’havia deixat mig estabornit. I ja em veieu al terra, indefens, a les mans del Putu Arbre dels Collons quan, tot d’una, de sobte, va aparèixer un desconegut. Que fas? Fuig! Que et matarà! Li vaig cridar. Ell, sense immutar-se, va desenfundar la seva katana i, amb un sol atac, va derrotar l’arbre.

Qui era aquell desconegut? Com s’ho havia fet per derrotar al Putu Arbre dels Collons? Mentre totes aquestes preguntes se’m passaven pel cap, em vaig aixecar com vaig poder i vaig aproximar-me a les despulles de l’arbre. Si es que no som res, vaig pensar. Un moment ple de vida i a l’altre la quietud més absoluta. Quan vaig arribar a on estava el desconegut, els collons se’m van caure a terra. No podia ser! Fals! Nego la major! Impossible! Doncs no. Possible, possible. El desconegut era El Japonès.

El Claustre i l’Assignatura Pebrotera

Un cop vaig recuperar-me de la Batalla de la Pilotada, pels voltants de la fira de Santa Llúcia, vaig començar a preparar l’Estratègia de cara a l’Inconscient i la Ingalls. Seria una lluita dura i feixuga. No estava massa segur de poder-los derrotar, però el record de Neurona Meva m’esperonava i em donava forces.

Per tal de crear L’Estratègia havia d’analitzar amb molta cura La Informació que m’havien donat Els Informadors. Si La Informació era certa, hom podia suspendre una assignatura i no passava res ja que el claustre de professors li aprovaria per junta. Es a dir, un podia triar l’assignatura que li fes més ràbia i no fer-hi brot. Ja podia tenir un 3 de mitja que el claustre li aprovaria igual. Però jo tenia 3 assignatures maleïdes i això era un problema.

El primer que vaig fer va ser triar l’assignatura on em rascaria els dallonses fins al juny, també coneguda com a l’Assignatura Pebrotera. L’elecció va ser força complicada. Per una banda teníem a l’Inconscient, alies Energumen, amb Castellano i Literatura Castellana. I per l’altre a la Ingalls i els seus ocellets. Al primer el veia invencible, en canvi a la segona la veia més factible. Acabava de començar a donar classes i la veia més manejable. El putu arbre dels collons encara m’acollonia, però segur que trobaria la manera d’aprovar sense estudiar.

Després de donar-li moltes voltes, vaig escollir Castellano com a l’Assignatura Pebrotera. Els motius eren simples. Els treballs de literatura Castellana eren un conyàs de fer, però no tenien el puto árbol de los cojones. A més, sempre podia consultar els treballs dels companys per inspirar-me. Per acabar-ho d’arrodonir l’Energumen era més lax en aquesta assignatura. Amb prou feien eren 10 alumnes i la fera s’amansava.

Cau a Pilotada

El meu viatge a la Dimensió Desconeguda va resultar essencial, més del que m’hauria pogut arribar a imaginar. Gràcies als Informadors disposava d’un as a la màniga que em permetria retornar al frotament escrotal. I això no es pagava amb diners. Però hi havia un petit problema: quina era la millor manera d’emprar la Informació adquirida? I ja em veus a mi tot capficat quan, de sobte, vaig sentir una veu que em va dir:

• Jo podria ajudar-te. Si em deixes anar et podria ser molt útil. Que et sembla?

• No! Per sobre del meu cadàver! Et penses que he oblidat el que vas fer ? Creus que sóc tant imbècil com per deixar anar a un element tant perillós com tu?

• No tens cap més remei. Si no ho fas els teus enemics actuals et derrotaran. I no crec que ho vulguis això, oi?

• Ja m’havia oblidat de lo manipuladora que ets. Unes paraules aquí, unes altres allà i apa, ja ho tenim fet: la persona fa allò que tu vols. Ets …

• Sóc qui et permetrà un últim any escolar planer i sense mal de caps. Així que vinga, allibera’m!

• Molt bé. Tu guanyes. Espero no penedir-me’n.

Com podia ser que m’hagués oblidat d’ella?Com? Bé, de fet, era comprensible. Oblidar aquella terrible batalla m’havia costat molt d’esforç. I oblidar-la a ella encara més. Només de pensar que la meva vida estava a les seves mans … Però no tenia cap alternativa. Si no ho feia hauria d’estudiar, i això era la mort. Vaig deixar-la anar i…

• Atura’t! Que fas inconscient? Que no veus que t’està enganyant?

• Aquesta veu … No pot ser! Neurona! Neurona Meva!

No podia ser. Era impossible. La meva Neurona estava viva. Potser ella em podria ajudar. Però ja era massa tard. Acabava d’alliberar a Bad Neurone.

• Muhahahahha! Fas tard Neurona Meva! Res del que facis podrà aturar-me!

• Això ja ho veure’m!

• Vinga, acostat! A veure si ets capaç de derrotar-me!

El combat que va tenir lloc fou extraordinari. Ancestral. Mitològic. No hi ha paraules per d’escriure aquell combat. Neurona Meva no era dèbil, però el seu poder amb prou feines es podia comparar al de Bad Neurone. Tècnica, força, intel·ligència. Ho tenia tot. I, per si no n’hi hagués prou amb això, dominava tots els cops especials que un es podia imaginar: Kame-hame-ha, la Guspira dels 7 Colors, el Cop de Cap de l’Amor … Era invencible.

Les coses no pintaven bé per Neurona Meva. Les forces començaven a fallar-li. Bad Neurone estava agafant terreny:

• Que et passa? Que no m’havies d’aturar? Nyicris! Més que nyicris!

Neurona Meva estava fotuda. El Cop de Cap de l’Amor li havia fet molt de mal. Un altre seria mortal. La victòria de Bad Neruone era qüestió de temps:

• Res del que facis evitarà la teva derrota. Estàs perduda Neurona Meva!

Però no tot estava perdut. Neurona Meva va començar a acumular energia, va donar-li l’esquena a Bad Neurone, es va mig ajupir i va dir:

• Que Cau a Pilotada!

El llufot de Neurona Meva fou tant pestilent que Bad Neurone caigué fulminada. La catipén que feia era insuportable. Vaig intentar no defallir, però aquella oloreta va poder amb mi. Al recuperar el coneixement no hi havia ni rastre de Neurona Meva ni de Bad Neurone. Que estrany. I si ho havia somniat tot? L’estrès al que estava sotmès bé havia de sortir per alguna banda. No era rar que ho fes a través dels somnis. Mentre li donava voltes a tot això em va venir son i vaig anar a dormir.

L’endemà al matí vaig rebre un paquet. En ell hi havia un llibre que es titulava “La Batalla dels Tozoides”. També hi havia una carta. Deia així:

Estimat Amic,

Et preguntaràs que redimonis ha passat oi? Ni jo mateixa ho se. Bad Neurone m’ha dit que segurament la meva tècnica va crear un tall en l’espai temps que només ens va afectar a ella i a mi. No tinc ni idea d’on som ni si ens podrem tornar a veure. Però no passis ànsia. Estic bé. Es un lloc bonic aquest. A més té un servei de correus que es la llet. Em sap greu no poder-te ajudar, però crec que te’n podràs sortir tot sol. Confia en tu. Segur que trobaràs la resposta.

Fins que ens tornem a trobar

Neurona Meva

Les llàgrimes em regalimaven per les galtes. Neurona Meva! Bad Neurone! Que faria jo sense elles? Com m’enfrontaria a la Ingalls i l’Inconscient?

Tot aquest assumpte m’havia remogut l’estómac, així que vaig anar a cagar. Mentre m’esforçava per tal d’alleugerar la meva càrrega ventral vaig tenir una revelació. Un flash. Un pàlpit. Ho vaig veure. La manera de treure-li partit a la Informació. Simple. Clar i Català. A Pilotada

Els Informadors i la Dimensió Desconeguda

El mes de Desembre s’aproximava de mica en mica. L’època d’exàmens s’acostava i em trobava amb l’aigua al coll. Les assignatures de l’Inconscient seguien amb el seu bonic 3 de mitja i l’assignatura de la Ingalls, tot i saber el que li agradava, no hi havia manera de passar del 4. Mira que m’esforçava a fer-li unes boniques redaccions d’ocellets, però es veu que no n’hi havia prou. Ara, a mi em sembla que va adonar-se’n que li estava prenent el pèl. Així que va canviar d’estratègia: el putu arbre dels collons.

En aquestes em trobava, tot deprimit, enfonsat en la misèria, quan un bon dia, de sobte, la gent més sàvia que habita les escoles, es va presentar davant meu. En aquell moment no era conscient de la grandesa d’aquests éssers, però desprès d’entrar en contacte amb ells, ho vaig tenir clar: llarga vida als Informadors!

Els Informadors estan per tot arreu. Tu no els pots veure. Ells a tu però, si. Són gent normal i corrent, es més, potser en tens a la família i ho desconeixes. I com es pot entrar en contacte amb allò que es desconeix? Fàcil. Quan un tingui la necessitat dels seus coneixements si veurà atret. Una força invisible el portarà a una nova dimensió on els Informadors els estaran esperant.

Encara recordo amb claredat cristallina el nostre primer encontre. Tornava de donar un passeig pels voltants de l’escola i vaig anar a pixar. Al lavabo hi havia dues noies fumant i jo, evidentment, em vaig posar a pixar al urinari que hi havia entre elles. El meu comportament es veu que les va sorprendre una mica, almenys això em va semblar. I mentre m’espolsava la tita pensava: cony, ara resultarà que pixar al lavabo de nois es rar. Però ben mira’t a mi ja m’estava bé. Potser el fet que les dues noies estiguessin bones hi tenia alguna cosa a veure. O no. Ves a saber. Al acabar de rentar-me les mans i, com tot home de bé, eixugar-me als pantalons, vaig sortir del lavabo.

A simple vista semblava que encara estava a l’escola. La mateixa gent, les cares de sempre. Però d’entre totes elles n’hi havia un grupet que em va cridar poderosament l’atenció. Sense pensar-m’ho m’hi vaig acostar i un d’ells em va dir: “Benvingut a la Dimensió Desconeguda. T’esperàvem.” Hòstia! Com que m’esperaven? Qui era aquella gent? Que volia de mi? El més poca cosa de tots va posar-me la mà a l’espatlla i em va dir: “ No passis ànsia company. Aquí trobaràs la resposta a les teves preguntes.” Les meves preguntes? Quines preguntes? A que huelen las nubes? Mentre intentava posar ordre al torrent de pensaments que m’assaltaven un d’ells em va donar un paper i em va dir: Aquí tens la resposta i recorda: els petits canvis son poderosos. I com per art de màgia, van desaparèixer i vaig trobar-me, de nou, al lavabo, espolsant-me la tita. Que m’havia passat? Havia tingut una al·lucinació transitòria provocada per l’excitació testosterònica de pixar entre dues ties bones? No. Allò que havia viscut era real, ben real.

A la butxaca dels pantalons hi vaig trobar un paper. Era el mateix que m’havien donat aquells desconeguts. Intrigat per treure l’entrellat de tota aquella història vaig procedir a llegir dit document. I ja em veus amb una mà espolsant la tita i amb l’altre aguantant el paper per tal de llegir-lo. A mesura que anava avançant en la seva lectura un calfred em va recórrer el cos. La meva expressió facial va anar canviant mica en mica i vaig començar a riure histèricament. Les noies, acollonides, van marxar corrent del lavabo i jo, evidentment, darrera d’elles. Afortunadament, abans de fer-ho, em vaig cordar els pantalons. Un noi ensenyant el calçotets i agafant-se la cigala corrent rera unes noies, es, com ho diria, sospitós.

I que hi havia escrit en aquell paper, em pregunteu? Informació. La Informació. I tothom sap que la Informació es poder.

La Redacció i l’Orgasme de Laura Ingalls

Les primeres setmanes de 2n de batxillerat es van fer eternes. A les acaballes del mes d’Octubre, les meves perspectives acadèmiques eren funestes. Les assignatures de l’Inconscient no superaven el 3 de mitja i el català no tenia massa bona pinta. Osoman havia decidit fer un parèntesi en la seva tasca formativa d’adolescents així que va cedir el seu lloc com a professor de català a una jove noia que debutava com a docent. Pobrissona.

Per tal de veure el nostre nivell d’ortografia, així com les nostres capacitats narratives, ens va encomanar una redacció. Va dictar-nos la primera frase i a partir d’aquí cadascú havia d’escriure allò que li sortís de l’entrecuix. La frase més o menys, feia així: ara que estic al llit, despert … Diria que amb la finestra oberta o que somiava, no se, collonades. La qüestió es que la pobre noia es va disgustar. L’horror que reflectia la seva mirada era tremenda. Les faltes d’ortografia, la falta de coherència i cohesió dels textos, així com una escriptura indesxifrable, van minvar el seu esperit. Però no tot estava perdut. Entre tot aquell amalgama de merda va veure un senyal, una redacció, La Redacció. I els ulls li brillaven. Alçà el Document i digué: Això es una Redacció! I l’orgasme fou descomunal.

Els companys de classe ens miràvem estupefactes. La Redacció! La Redacció! Cridavan uns. És un Senyal! És el Senyal! Cridaven d’altres. Va haver-n’hi un que es va posar sobre la taula i va començar a cridar. ¡El Milenarismo va a llegar! ¡El Milenarismo va a llegar! Jo, per la meva banda, estava intentant imaginar-me que contenia La Redacció i, com si m’hagués llegit el pensament, l’orgasmada va procedir a llegir El Text. A mesura que l’anava llegint, els alumnes ens anavem desmaiant un rera l’altre. Quèiem com mosques. Fent un esforç sobrehumà, vaig aconseguir no perdre la consciencia. Havia de saber que deia. Havia de conèixer el contingut de la Paraula. I la Paraula es feu sentir.

La cara d’estúpid que se’m va quedar fou llegendària. Em va durar fins a Pasqua. Resulta que La Redacció era una collonada d’una noia que mirava per la finestra i s’imaginava a la muntanya, amb els arbres, les flors i els ocellets. I aleshores feia unes metàfores i unes reflexions suposadament profundes sobre la vida. Fantàstic. Gloriós. Resulta que no n’hi havia prou amb escriure. Havies d’escriure quelcom que li agrades a la professora, es a dir, la puta Casa de la Pradera. Meravellós.

Al acabar-se la classe, i mentre encara dubtava si allò que havia viscut era real o no, vaig veure-ho clar: Hòstia! Hòstia! Cridava pels passadissos de l’escola. Hòstia! Hòstia! Cridava tot baixant les escales fins a sortir al carrer. I mentre corria pel Passeig de Gràcia, cridant, embogit, encara li donava voltes. No podia ser! Era impossible! No Pas. Era real. Havia vist a Laura Ingalls tenir un orgasme.